La traducció del català al castellà

He publicat un article al Journal of Multilingual and Multicultural Development sobre la traducció del català al castellà, en el qual es vol demostrar que la pèrdua d’elements que pertanyen a la cultura d’origen en la traducció legitima el paper dominant de la cultura d’arribada. Es titula Translating non-canonised texts from a minority culture into a hegemonic culture: a case study in Catalonia.

Aquí en teniu el resum:

This paper explores the translation of non-canonised literature from a minority culture (Catalan) into a hegemonic culture (Spanish). In particular, it focuses on the ideological and sociocultural factors which lead the translator to purge the translation of idiosyncratic elements pertaining to the source culture. The aim is to show that the omission of such identifying features not only causes a loss of source culture elements in the target text, but it also legitimates the hegemonic role of the dominant culture. To demonstrate this I will show how specific features from the original are concealed in the target text – in the translators’ deliberate act of making the source culture invisible – so that the translation can be published in the Spanish market. The concepts of hegemony, power, and consent, borrowed from cultural studies, form the theoretical grounds underpinning this study, which also vindicates the relevance of this discipline to understand how translation operates in the asymmetric exchange between Catalan and Spanish cultures.

Hem treballat amb el Clúster Audiovisual de Catalunya en la revisió d’un estudi econòmic

El Clúster Audiovisual de Catalunya ha publicat la Radiografia econòmica de la indústria audiovisual de Catalunya, un document que aporta i analitza dades sobre el sector audiovisual a casa nostra i en comparació amb altres empreses del sector a l’estranger. Des d’aquí hem col·laborat en la correcció d’aquest document que es pot descarregar des del seu web.

Treballem en l’elaboració d’un diccionari castellà-anglès en línia

Estem molt contents perquè aquest mes hem començat a participar en l’elaboració d’un diccionari bilingüe que Linguee està preparant. La nostra feina consisteix a triar els millors exemples de frases que contenen paraules i expressions amb el mateix significat en castellà i en anglès perquè el que faci la cerca trobi la millor traducció en el seu context. Doneu un cop d’ull al seu web, és molt útil!

Ara que ja podem dir-ne ‘blog’

Fa pocs dies que hem sabut que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha decidit incloure a la versió en línia del Diccionari de la llengua catalana les darreres modificacions aprovades per la Secció Filològica. Això vol dir que paraules com blog, bloguer, politòleg o apropiar en versió pronominal ja són al diccionari normatiu DIEC2.  La normativa sempre va a remolc de l’ús de la llengua, i és per això que moltes vegades pensem que la llengua escrita no reflecteix prou bé la llengua parlada. Aquest és un debat que ve de fa molt de temps, sí, però en moltes ocasions la normativa s’hauria pogut pronunciar abans. Potser molta gent no sabia que paraules com politòleg no eren al diccionari normatiu. Potser d’altres no saben que paraules com quiròfan encara no hi són (qui diu sala d’operacions?). Molts ens preguntem si l’IEC està més interessat a preservar la llengua limitant-ne l’entrada de paraules estrangeres o si potser ens convindria més obrir les portes a molts mots que no recularan a la llengua parlada. Potser només així es podria evitar la bretxa entre el català formal i l’informal. Aquest és el motiu pel qual molta gent se sent insegura amb la llengua (de vegades costa saber si el que diem és correcte o no), i incòmoda (i per això molts prefereixen escriure i llegir en castellà). Humilment, només podem acceptar el que la normativa ens dicta en la llengua formal, però ningú ens pot dir com hem de parlar en l’àmbit col·loquial. Aquesta última és la llengua que ens identifica, la que parla de nosaltres. Com s’ha de fer perquè totes dues llengües vagin agafades de la mà? Doncs no en tinc la resposta. L’única cosa que podem fer des d’aquí és canviar el nom d’aquest espai, ja que fins ara es deia ‘Bloc de dubtes lingüístics del català’ i bé caldrà que ens posem al dia si hem de parlar de dubtes lingüístics. Celebro igualment que s’accepti un manlleu de l’anglès (blog), tot i que no sé si mai se n’acceptaran d’altres del castellà com ara quiròfan

Ciutadans de Catalunya: ja SÓC aquí!

El desaparegut Joan Solà deia en un article de 1991 que segurament la nostra llengua és una de les que compta amb més tractats de barbarismes i que potser això no serveix per a res. Potser sí que és inútil intentar fer recular coses com “estic a Barcelona” (en lloc de “sóc Barcelona”), que ens han arribat, com sol passar, per influència del castellà. Jo no havia dit mai “estic aquí” fins que vaig sortir de l’Empordà i moltes vegades em corregeixo quan parlo perquè se m’escapa això i moltes altres coses. No em castigo pas quan dic barbarismes, però de la mateixa manera que abans tant em feia parlar en castellà amb gent que m’entenia en català i ara intento no fer-ho, ara també miro de fer una mica de pedagogia encara que sigui per defecte professional. És habitual sentir que avui “estem a diumenge” o que “estem a l’hivern”. També se sent força a dir que “estem a dos quilòmetres de Barcelona” i que “ara mateix estic amb la Núria”. Doncs bé, l’ús del verb estar en construccions locatives és incorrecte. Us podeu imaginar en Josep Tarradellas dient: “Ciutadans de Catalunya: ja estic aquí!”? Jo, la veritat és que no. Aquest avanç del verb estar fa mal a les orelles quan sents que algú diu per telèfon: “Que està la Maria?”. Per a aquest exemple, tenim dues opcions bones: “Que hi és, la Maria?” o “que hi ha la Maria?”. De tota manera, hi ha aspectes molt controvertits dels usos dels verbs ser i estar. Depenent del caràcter duratiu de cada situació i de si el subjecte és animat o no, toca utilitzar el verb ser o el verb estar. Per exemple, si diem “la Maria està molt guapa”, no estem pas equivocant-nos, si el que volem dir és que avui ho està més que en altres ocasions. Si, en canvi, diem que “la Maria és guapa”, volem dir que aquesta qualitat és permanent. És allò que els costa tant als anglesos perquè ells només tenen el verb to be, tant per als estats com per a les coses permanents. Hi ha expressions, però, com ara “la paperera està plena” que també admeten el verb ser, ja que no en canvia el significat. És tracta de subjectes inanimats amb atributs que no tenen res a veure amb els locatius. Bé, doncs tornant als locatius, mirem de dir que “som aquí”, si podem, ja que és com ho hem dit sempre. Estic d’acord que cal que la llengua evolucioni, que incorpori noves paraules vinguin d’on vinguin si omplen un buit en català, però hi ha coses que no cal que canviïn si sempre s’han dit així i som a temps (i no “estem a temps”) de conservar-les.

No és permès (de) vendre tabac

Precisament ara que he deixat de fumar —no sé pas fins quan—, ve al cas que comenti una qüestió que m’ha fet arribar l’Òscar amb una foto que em va enviar. Aquesta és la imatge que segurament tots heu vist alguna vegada —com a mínim els fumadors— en un estanc o botiga: No és permès de…? D’on surt aquesta preposició? El primer que vaig pensar és que es tracta d’una cosa opcional. És a dir, que no és permès vendre o no és permès de vendre són, totes dues, opcions bones. Després de comprovar-ho a l’Optimot i a la Gramàtica del català contemporani vaig confirmar-ho. Sembla que la preposició de amb l’infinitiu permet aquesta opcionalitat darrere del verb principal en casos com permetre, aconsellar, acordar, prohibir, prometre, etc. Ara bé, la presència de la preposició pot produir una impressió de cert registre formal. No sé fins a quin punt és necessària, doncs, en un avís que va dirigit als compradors potencials de tabac que són menors d’edat… Bé, el que seria bo dir aquí és que hi ha casos en què alguns verbs exigeixen la preposició i d’altres no la permeten: Ex.: Mira de corregir els exàmens. Ex.: No goso badar la boca. La preposició de és opcional també darrera de quantificadors. Així, és habitual sentir: Hi ha molt de menjar. Tot i això, també sentim: Hi ha molt menjar. Totes dues opcions són vàlides, tot i que per aquí sentim més la primera. Hi ha d’altres quantificadors que permeten això, com ara bastant, prou o quant, però també n’hi ha que exigeixen la preposició, com ara gens, un munt, una mica, etc. Mentre es pugui triar, doncs, que cadascú faci el que li sembli. Mentrestant jo vaig comptant els dies que porto sense fumar i se’m fa una eternitat…