Hem treballat amb el Clúster Audiovisual de Catalunya en la revisió d’un estudi econòmic

El Clúster Audiovisual de Catalunya ha publicat la Radiografia econòmica de la indústria audiovisual de Catalunya, un document que aporta i analitza dades sobre el sector audiovisual a casa nostra i en comparació amb altres empreses del sector a l’estranger. Des d’aquí hem col·laborat en la correcció d’aquest document que es pot descarregar des del seu web.

Treballem en l’elaboració d’un diccionari castellà-anglès en línia

Estem molt contents perquè aquest mes hem començat a participar en l’elaboració d’un diccionari bilingüe que Linguee està preparant. La nostra feina consisteix a triar els millors exemples de frases que contenen paraules i expressions amb el mateix significat en castellà i en anglès perquè el que faci la cerca trobi la millor traducció en el seu context. Doneu un cop d’ull al seu web, és molt útil!

Ara que ja podem dir-ne ‘blog’

Fa pocs dies que hem sabut que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha decidit incloure a la versió en línia del Diccionari de la llengua catalana les darreres modificacions aprovades per la Secció Filològica. Això vol dir que paraules com blog, bloguer, politòleg o apropiar en versió pronominal ja són al diccionari normatiu DIEC2.  La normativa sempre va a remolc de l’ús de la llengua, i és per això que moltes vegades pensem que la llengua escrita no reflecteix prou bé la llengua parlada. Aquest és un debat que ve de fa molt de temps, sí, però en moltes ocasions la normativa s’hauria pogut pronunciar abans. Potser molta gent no sabia que paraules com politòleg no eren al diccionari normatiu. Potser d’altres no saben que paraules com quiròfan encara no hi són (qui diu sala d’operacions?). Molts ens preguntem si l’IEC està més interessat a preservar la llengua limitant-ne l’entrada de paraules estrangeres o si potser ens convindria més obrir les portes a molts mots que no recularan a la llengua parlada. Potser només així es podria evitar la bretxa entre el català formal i l’informal. Aquest és el motiu pel qual molta gent se sent insegura amb la llengua (de vegades costa saber si el que diem és correcte o no), i incòmoda (i per això molts prefereixen escriure i llegir en castellà). Humilment, només podem acceptar el que la normativa ens dicta en la llengua formal, però ningú ens pot dir com hem de parlar en l’àmbit col·loquial. Aquesta última és la llengua que ens identifica, la que parla de nosaltres. Com s’ha de fer perquè totes dues llengües vagin agafades de la mà? Doncs no en tinc la resposta. L’única cosa que podem fer des d’aquí és canviar el nom d’aquest espai, ja que fins ara es deia ‘Bloc de dubtes lingüístics del català’ i bé caldrà que ens posem al dia si hem de parlar de dubtes lingüístics. Celebro igualment que s’accepti un manlleu de l’anglès (blog), tot i que no sé si mai se n’acceptaran d’altres del castellà com ara quiròfan

Ciutadans de Catalunya: ja SÓC aquí!

El desaparegut Joan Solà deia en un article de 1991 que segurament la nostra llengua és una de les que compta amb més tractats de barbarismes i que potser això no serveix per a res. Potser sí que és inútil intentar fer recular coses com “estic a Barcelona” (en lloc de “sóc Barcelona”), que ens han arribat, com sol passar, per influència del castellà. Jo no havia dit mai “estic aquí” fins que vaig sortir de l’Empordà i moltes vegades em corregeixo quan parlo perquè se m’escapa això i moltes altres coses. No em castigo pas quan dic barbarismes, però de la mateixa manera que abans tant em feia parlar en castellà amb gent que m’entenia en català i ara intento no fer-ho, ara també miro de fer una mica de pedagogia encara que sigui per defecte professional. És habitual sentir que avui “estem a diumenge” o que “estem a l’hivern”. També se sent força a dir que “estem a dos quilòmetres de Barcelona” i que “ara mateix estic amb la Núria”. Doncs bé, l’ús del verb estar en construccions locatives és incorrecte. Us podeu imaginar en Josep Tarradellas dient: “Ciutadans de Catalunya: ja estic aquí!”? Jo, la veritat és que no. Aquest avanç del verb estar fa mal a les orelles quan sents que algú diu per telèfon: “Que està la Maria?”. Per a aquest exemple, tenim dues opcions bones: “Que hi és, la Maria?” o “que hi ha la Maria?”. De tota manera, hi ha aspectes molt controvertits dels usos dels verbs ser i estar. Depenent del caràcter duratiu de cada situació i de si el subjecte és animat o no, toca utilitzar el verb ser o el verb estar. Per exemple, si diem “la Maria està molt guapa”, no estem pas equivocant-nos, si el que volem dir és que avui ho està més que en altres ocasions. Si, en canvi, diem que “la Maria és guapa”, volem dir que aquesta qualitat és permanent. És allò que els costa tant als anglesos perquè ells només tenen el verb to be, tant per als estats com per a les coses permanents. Hi ha expressions, però, com ara “la paperera està plena” que també admeten el verb ser, ja que no en canvia el significat. És tracta de subjectes inanimats amb atributs que no tenen res a veure amb els locatius. Bé, doncs tornant als locatius, mirem de dir que “som aquí”, si podem, ja que és com ho hem dit sempre. Estic d’acord que cal que la llengua evolucioni, que incorpori noves paraules vinguin d’on vinguin si omplen un buit en català, però hi ha coses que no cal que canviïn si sempre s’han dit així i som a temps (i no “estem a temps”) de conservar-les.

No és permès (de) vendre tabac

Precisament ara que he deixat de fumar —no sé pas fins quan—, ve al cas que comenti una qüestió que m’ha fet arribar l’Òscar amb una foto que em va enviar. Aquesta és la imatge que segurament tots heu vist alguna vegada —com a mínim els fumadors— en un estanc o botiga: No és permès de…? D’on surt aquesta preposició? El primer que vaig pensar és que es tracta d’una cosa opcional. És a dir, que no és permès vendre o no és permès de vendre són, totes dues, opcions bones. Després de comprovar-ho a l’Optimot i a la Gramàtica del català contemporani vaig confirmar-ho. Sembla que la preposició de amb l’infinitiu permet aquesta opcionalitat darrere del verb principal en casos com permetre, aconsellar, acordar, prohibir, prometre, etc. Ara bé, la presència de la preposició pot produir una impressió de cert registre formal. No sé fins a quin punt és necessària, doncs, en un avís que va dirigit als compradors potencials de tabac que són menors d’edat… Bé, el que seria bo dir aquí és que hi ha casos en què alguns verbs exigeixen la preposició i d’altres no la permeten: Ex.: Mira de corregir els exàmens. Ex.: No goso badar la boca. La preposició de és opcional també darrera de quantificadors. Així, és habitual sentir: Hi ha molt de menjar. Tot i això, també sentim: Hi ha molt menjar. Totes dues opcions són vàlides, tot i que per aquí sentim més la primera. Hi ha d’altres quantificadors que permeten això, com ara bastant, prou o quant, però també n’hi ha que exigeixen la preposició, com ara gens, un munt, una mica, etc. Mentre es pugui triar, doncs, que cadascú faci el que li sembli. Mentrestant jo vaig comptant els dies que porto sense fumar i se’m fa una eternitat…

Ultracorreccions (si ho sabés el ministre Wert!)

La notícia del ministre Wert, malauradament, no m’ha sorprès, però no he pogut evitar frustrar-me una mica més encara pels cops que rebem contínuament des de Madrid. Entenc el motiu d’aquests atacs, ja que tot això afavoreix el Partit Popular, però crec que Wert no ha previst les conseqüències que una llei com aquesta pot tenir aquí, a Catalunya. Per això avui, més que mai des que vaig començar a escriure en aquest bloc, crec que té sentit que com a mínim quedi constància que som molts els que ens importa el que pugui passar amb el català. Bé, tot i que he començat amb un to una mica seriós, avui volia parlar de coses que sentim que fan gràcia i que sovint fan pensar que el català correcte pot arribar a sonar ridícul. Em refereixo a modes que vénen i se’n van, llegendes urbanes sobre paraules suposadament “correctes” que moltes vegades fan que ens sentim incòmodes amb la nostra llengua. De vegades sento que la gent diu làmpada (per no dir làmpara). Fa riure això de làmpada, ja que sembla que tinguis un problema a la parla. La qüestió és que làmpara no està recollit al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans i que, per algun motiu que desconec, es va començar a difondre làmpada com a terme que designa un aparell que fa llum. Bé, el cas és que làmpada és una paraula tècnica i cal restringir-la en aquest àmbit. Com n’hem de dir, doncs, d’una làmpara? Doncs com se n’ha dit sempre: llum.  Això sí, el llum, i no la llum, ja que aquest últim vol dir claror. Un altre terme que s’ha posat tant de moda que te’l trobes a moltes cartes de restaurants és festuc. Aquest em fa una mica de ràbia perquè sembla que si dius festuc en lloc de pistatxo ets més elegant o culte. Doncs resulta que pistatxo i festuc volen dir el mateix, i no passa res si fas servir pistatxo, que és una paraula que ve de l’italià i que recull el DIEC2. Potser la gent es pensa que ve del castellà i, com que ens han dit que hi hem de tenir al·lèrgia, preferim festuc. Això sí, a qui li agradi dir festuc, endavant, perquè també és correcte. La paraula que ve ara és la que més detesto: guixeta. Es va popularitzar fa temps perquè, a la gent, semblava que no li agradava dir taquilla, una paraula tan catalana com patilla o armilla, però com que té la mala sort d’acabar en -illa i també sona castellana, es va començar a escampar això de guixeta, que és un calc del francès que no recull el diccionari normatiu. Bé, tot això només demostra que som una mica acomplexats i que hi ha molta inseguretat entre els parlants. Al capdavall, com a mínim encara tenim parlants. Esperem que duri, malgrat Wert…