Ara que ja podem dir-ne ‘blog’

Fa pocs dies que hem sabut que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha decidit incloure a la versió en línia del Diccionari de la llengua catalana les darreres modificacions aprovades per la Secció Filològica. Això vol dir que paraules com blog, bloguer, politòleg o apropiar en versió pronominal ja són al diccionari normatiu DIEC2.  La normativa sempre va a remolc de l’ús de la llengua, i és per això que moltes vegades pensem que la llengua escrita no reflecteix prou bé la llengua parlada. Aquest és un debat que ve de fa molt de temps, sí, però en moltes ocasions la normativa s’hauria pogut pronunciar abans. Potser molta gent no sabia que paraules com politòleg no eren al diccionari normatiu. Potser d’altres no saben que paraules com quiròfan encara no hi són (qui diu sala d’operacions?). Molts ens preguntem si l’IEC està més interessat a preservar la llengua limitant-ne l’entrada de paraules estrangeres o si potser ens convindria més obrir les portes a molts mots que no recularan a la llengua parlada. Potser només així es podria evitar la bretxa entre el català formal i l’informal. Aquest és el motiu pel qual molta gent se sent insegura amb la llengua (de vegades costa saber si el que diem és correcte o no), i incòmoda (i per això molts prefereixen escriure i llegir en castellà). Humilment, només podem acceptar el que la normativa ens dicta en la llengua formal, però ningú ens pot dir com hem de parlar en l’àmbit col·loquial. Aquesta última és la llengua que ens identifica, la que parla de nosaltres. Com s’ha de fer perquè totes dues llengües vagin agafades de la mà? Doncs no en tinc la resposta. L’única cosa que podem fer des d’aquí és canviar el nom d’aquest espai, ja que fins ara es deia ‘Bloc de dubtes lingüístics del català’ i bé caldrà que ens posem al dia si hem de parlar de dubtes lingüístics. Celebro igualment que s’accepti un manlleu de l’anglès (blog), tot i que no sé si mai se n’acceptaran d’altres del castellà com ara quiròfan

Ciutadans de Catalunya: ja SÓC aquí!

El desaparegut Joan Solà deia en un article de 1991 que segurament la nostra llengua és una de les que compta amb més tractats de barbarismes i que potser això no serveix per a res. Potser sí que és inútil intentar fer recular coses com “estic a Barcelona” (en lloc de “sóc Barcelona”), que ens han arribat, com sol passar, per influència del castellà. Jo no havia dit mai “estic aquí” fins que vaig sortir de l’Empordà i moltes vegades em corregeixo quan parlo perquè se m’escapa això i moltes altres coses. No em castigo pas quan dic barbarismes, però de la mateixa manera que abans tant em feia parlar en castellà amb gent que m’entenia en català i ara intento no fer-ho, ara també miro de fer una mica de pedagogia encara que sigui per defecte professional. És habitual sentir que avui “estem a diumenge” o que “estem a l’hivern”. També se sent força a dir que “estem a dos quilòmetres de Barcelona” i que “ara mateix estic amb la Núria”. Doncs bé, l’ús del verb estar en construccions locatives és incorrecte. Us podeu imaginar en Josep Tarradellas dient: “Ciutadans de Catalunya: ja estic aquí!”? Jo, la veritat és que no. Aquest avanç del verb estar fa mal a les orelles quan sents que algú diu per telèfon: “Que està la Maria?”. Per a aquest exemple, tenim dues opcions bones: “Que hi és, la Maria?” o “que hi ha la Maria?”. De tota manera, hi ha aspectes molt controvertits dels usos dels verbs ser i estar. Depenent del caràcter duratiu de cada situació i de si el subjecte és animat o no, toca utilitzar el verb ser o el verb estar. Per exemple, si diem “la Maria està molt guapa”, no estem pas equivocant-nos, si el que volem dir és que avui ho està més que en altres ocasions. Si, en canvi, diem que “la Maria és guapa”, volem dir que aquesta qualitat és permanent. És allò que els costa tant als anglesos perquè ells només tenen el verb to be, tant per als estats com per a les coses permanents. Hi ha expressions, però, com ara “la paperera està plena” que també admeten el verb ser, ja que no en canvia el significat. És tracta de subjectes inanimats amb atributs que no tenen res a veure amb els locatius. Bé, doncs tornant als locatius, mirem de dir que “som aquí”, si podem, ja que és com ho hem dit sempre. Estic d’acord que cal que la llengua evolucioni, que incorpori noves paraules vinguin d’on vinguin si omplen un buit en català, però hi ha coses que no cal que canviïn si sempre s’han dit així i som a temps (i no “estem a temps”) de conservar-les.

No és permès (de) vendre tabac

Precisament ara que he deixat de fumar —no sé pas fins quan—, ve al cas que comenti una qüestió que m’ha fet arribar l’Òscar amb una foto que em va enviar. Aquesta és la imatge que segurament tots heu vist alguna vegada —com a mínim els fumadors— en un estanc o botiga: No és permès de…? D’on surt aquesta preposició? El primer que vaig pensar és que es tracta d’una cosa opcional. És a dir, que no és permès vendre o no és permès de vendre són, totes dues, opcions bones. Després de comprovar-ho a l’Optimot i a la Gramàtica del català contemporani vaig confirmar-ho. Sembla que la preposició de amb l’infinitiu permet aquesta opcionalitat darrere del verb principal en casos com permetre, aconsellar, acordar, prohibir, prometre, etc. Ara bé, la presència de la preposició pot produir una impressió de cert registre formal. No sé fins a quin punt és necessària, doncs, en un avís que va dirigit als compradors potencials de tabac que són menors d’edat… Bé, el que seria bo dir aquí és que hi ha casos en què alguns verbs exigeixen la preposició i d’altres no la permeten: Ex.: Mira de corregir els exàmens. Ex.: No goso badar la boca. La preposició de és opcional també darrera de quantificadors. Així, és habitual sentir: Hi ha molt de menjar. Tot i això, també sentim: Hi ha molt menjar. Totes dues opcions són vàlides, tot i que per aquí sentim més la primera. Hi ha d’altres quantificadors que permeten això, com ara bastant, prou o quant, però també n’hi ha que exigeixen la preposició, com ara gens, un munt, una mica, etc. Mentre es pugui triar, doncs, que cadascú faci el que li sembli. Mentrestant jo vaig comptant els dies que porto sense fumar i se’m fa una eternitat…

Ultracorreccions (si ho sabés el ministre Wert!)

La notícia del ministre Wert, malauradament, no m’ha sorprès, però no he pogut evitar frustrar-me una mica més encara pels cops que rebem contínuament des de Madrid. Entenc el motiu d’aquests atacs, ja que tot això afavoreix el Partit Popular, però crec que Wert no ha previst les conseqüències que una llei com aquesta pot tenir aquí, a Catalunya. Per això avui, més que mai des que vaig començar a escriure en aquest bloc, crec que té sentit que com a mínim quedi constància que som molts els que ens importa el que pugui passar amb el català. Bé, tot i que he començat amb un to una mica seriós, avui volia parlar de coses que sentim que fan gràcia i que sovint fan pensar que el català correcte pot arribar a sonar ridícul. Em refereixo a modes que vénen i se’n van, llegendes urbanes sobre paraules suposadament “correctes” que moltes vegades fan que ens sentim incòmodes amb la nostra llengua. De vegades sento que la gent diu làmpada (per no dir làmpara). Fa riure això de làmpada, ja que sembla que tinguis un problema a la parla. La qüestió és que làmpara no està recollit al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans i que, per algun motiu que desconec, es va començar a difondre làmpada com a terme que designa un aparell que fa llum. Bé, el cas és que làmpada és una paraula tècnica i cal restringir-la en aquest àmbit. Com n’hem de dir, doncs, d’una làmpara? Doncs com se n’ha dit sempre: llum.  Això sí, el llum, i no la llum, ja que aquest últim vol dir claror. Un altre terme que s’ha posat tant de moda que te’l trobes a moltes cartes de restaurants és festuc. Aquest em fa una mica de ràbia perquè sembla que si dius festuc en lloc de pistatxo ets més elegant o culte. Doncs resulta que pistatxo i festuc volen dir el mateix, i no passa res si fas servir pistatxo, que és una paraula que ve de l’italià i que recull el DIEC2. Potser la gent es pensa que ve del castellà i, com que ens han dit que hi hem de tenir al·lèrgia, preferim festuc. Això sí, a qui li agradi dir festuc, endavant, perquè també és correcte. La paraula que ve ara és la que més detesto: guixeta. Es va popularitzar fa temps perquè, a la gent, semblava que no li agradava dir taquilla, una paraula tan catalana com patilla o armilla, però com que té la mala sort d’acabar en -illa i també sona castellana, es va començar a escampar això de guixeta, que és un calc del francès que no recull el diccionari normatiu. Bé, tot això només demostra que som una mica acomplexats i que hi ha molta inseguretat entre els parlants. Al capdavall, com a mínim encara tenim parlants. Esperem que duri, malgrat Wert…

Eleccions i discordança

No és cap secret que la llengua parla per si mateixa i que cada vegada que enraonem deixem anar informació sobre nosaltres mateixos. Aquesta parcialitat del parlant, doncs, no només es percep pel que es diu sinó per com es diu. Això s’ha notat molt durant tots aquests dies previs a les eleccions al Parlament de Catalunya. Avui ens hem despertat amb la ressaca electoral i hem sentit l’eufòria de l’esquerra independentista, que celebra l’obtenció de 21 diputats. Oriol Junqueras ha dit: “qui més reforçat ha sortit hem estat els que més explícitament hem parlat d’independència“. També ha declarat que: “estem satisfets, ja que som el partit que hem crescut més“. Si us hi fixeu, aquestes frases no concorden des d’un punt de vista formal. Teòricament, la primera hauria de dir: “qui més reforçat ha sortit ha estat els que més explícitament…”. La segona frase diria, si concordés: “estem satisfets, ja que som el partit que ha crescut més”. Això que potser no ens plantegem quan parlem, la concordança entre subjecte (o atribut) i verb, de vegades pot portar alguna complicació, com veurem més avall. En el cas de les declaracions de Junqueras, aquesta discordança s’explica (i és possible) per la situació d’enunciació del parlant: inloure l’oient o incloure’s ell mateix fa que hi hagi discordança des del punt de vista formal. Evidentment, com que Esquerra ha guanyat tants de vots, és lògic que Junqueras s’inclogui en aquest grupSegurament si haguessin perdut, tot això s’hauria expressat d’una altra manera. Com quan juga el Barça i diem que “hem guanyat” o que “han perdut” segons el resultat del partit. Hi ha un tipus de discordança que és molt corrent. Es tracta del que es coneix amb el nom de concordança ad sensum. Per exemple, quan diem: “la majoria de persones han vingut a votar “, o bé: “la majoria de persones ha vingut a votar”. Com que ens basem en la interpretació d’aquest mot (majoria), la concordança se sol fer en plural. Tot i això, si ens basem en la forma del mot, també podem fer la concordança en singular. Per tant, totes dues opcions són bones. El cas que tothom coneix prou bé i que de moment no permet aquesta “opcionalitat” és el del verb haver-hi. S’ha dit i repetit tant que aquest verb no pot fer plural que es penalitza tothom que escrigui (i digui, segons quan i on): “Hi han molts votants que estan indecisos”. Doncs bé, ara resulta que, des de l’Institut d’Estudis Catalans, els que estan treballant en la nova gramàtica normativa s’estan replantejant aquesta qüestió. Jo que ja m’havia acostumat a fer hi ha en plural sense pensar! Sembla, però, que l’abast de hi han és tan gran que s’ha reconsiderat admetre’l. És natural, la concordança surt de manera espontània i de vegades ens compliquem massa la vida. Tota mesura que faci la llengua més flexible i que evolucioni amb el parlant serà benvinguda, així com ho serà tota acció política que faci que els ciutadans veiem la llum al final de tot aquest procés!

Olor a gas? Pudor de gas!

L’altre dia vaig anar a dinar a ca la meva àvia i em vaig fixar que a la caldera que té al safareig hi ha un adhesiu de Gas Natural en el qual s’informa del que cal fer si noteu olor a gas. És aquest: Ja fa temps que sento que la gent diu que això fa olor a alguna cosa o que allò olora bé. Són construccions traduïdes del castellà (olor a i huele a) que han penetrat a la llengua oral i que costa molt fer-les recular per utilitzar les genuïnes fer olor de o fer pudor de. El que em sorprèn, però, és que un adhesiu de Gas Natural (ara Gas Natural Fenosa) hagi estat imprès amb un error com aquest. Desconec el temps que fa que es va distribuir aquest adhesiu i és cert que en el seu web l’error apareix corregit. Tot i això, a mi em fa l’efecte que Gas Natural no té pas problemes econòmics per contractar lingüistes perquè els revisin tot allò que distribueixen en català. Senyors de Gas Natural, això fa pudor de socarrim… Una altra qüestió és si el gas fa olor o pudor. Jo diria que fa pudor, ja que relaciono la pudor de gas amb una fuita i, per tant, totes dues coses les veig negatives (la pudor i la fuita). El servei de consultes lingüístiques de la Direcció General de Política Lingüística, l’Optimot, explica molt bé aquesta qüestió en una fitxa, en la qual també es parla de l’expressió tenir gust de (i no tenir gust a) i es relaciona aquest tema amb la construcció de ratlles (i no a ratlles). En català, doncs, el verb olorar significa ‘aspirar aire amb el nas per sentir l’olor (d’una cosa)’. Per exemple: La Maria olora la colònia. Per tant, les coses no poden olorar sinó que ho fan les persones. Les coses, en canvi, sí que fan olor o pudor, i flaire de o fortor de… Mireu si en tenim de maneres de dir-ho!

Tonto

La paraula tonto la sentim en tota mena de situacions típiques del col·loquial. Malgrat això, no està admesa al diccionari normatiu (DIEC2). Això, però, no vol dir que fer-la servir sigui “incorrecte” i és per aquest motiu que la sentim a la televisió a sèries de ficció de producció pròpia encara que al darrere hi hagi un guió escrit: Segons el llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, es pot fer ús d’aquesta paraula per afavorir la versemblança a sèries de ficció. Això evidencia que la majoria dels parlants no diem ni beneit ni ximple, sinó que diem tonto. La qüestió és que no acabo d’entendre perquè mai no s’ha admès al diccionari. Bé, de fet, hi ha una explicació per la qual encara no hi té cabuda, però crec que a la llarga se li haurà de fer un lloc pel mateix motiu que ara explicaré. Fa unes setmanes vaig parlar d’aquesta qüestió a la classe del postgrau de correcció de textos orals i escrits a la Universitat de Girona. El mot tonto s’ha identificat tradicionalment amb un castellanisme perquè acaba en –o. El diccionari Català-Valencià-Balear (Alcover-Moll), per exemple, el recull com a barbarisme procedent del castellà que probablement té una formació expressiva que indica la condició d’estupidesa per mitjà de la repetició de sons pròpia del qui no sap parlar bé. Amb tot i això, segons el mateix diccionari, aquesta paraula està documentada a Perpinyà l’any 1625, territori de parla catalana en aquell moment. El Corpus Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC) dóna 719 ocurrències del mot tonto en obres d’entre els segle xix i xx. El Diccionari descriptiu de la llengua catalana (DDLC) recull tonto i els seus derivats en textos antics i no tan antics. Aquest diccionari mostra, a més, com escriptors amb ‘do de llengua’, com ara Sagarra o Puig i Ferreter, utilitzen tonto en literatura. Per tant, també apareix en contextos formals d’obres d’abans i després de la codificació fabriana. A l’actualitat, també trobem casos de l’ús de tonto a la literatura catalana. Un exemple de l’ús de tonto es troba a la traducció de la novel·la de Paul Auster, Brooklyn Follies (2005), a càrrec d’Albert Nolla (Bogeries de Brooklyn, 2010). En aquest cas, es tracta de la mateixa paraula flexionada en femení (tonta). Això podria fer pensar que aquesta traducció es caracteritza per una forta presència de llenguatge d’argot o que el traductor fa servir una llengua estripada, però la traducció de Nolla no presenta aquests trets, sinó que el català que utilitza és ben genuí. Què passa doncs amb l’adjectiu tonto si el trobem a tot arreu? Per què no és normatiu? En general, les formes del masculí no solen presentar cap afix en català (ex., prim). El castellà, en canvi, sol presentar l’afix -o. Tanmateix també hi ha altres alternances possibles, encara que hagin estat molt contorvertides: borratxo / borratxa,  fondo / fonda, genyo /genya, etc. Etimològicament, Coromines diu que és un mot que no ve del llatí, que està compartit amb el castellà, el portuguès, l’italià o el romanès, i que és d’aparició tardana en totes les llengües (segle xvi). El derivat entontir, que no té el castellà, compta amb l’aval de grans escriptors. Coromines considera que “no és gaire castís en català […] però és excessiu condemnar-lo en termes absoluts com a castellanisme”. L’adjectiu tonto, doncs, no ha fet fortuna perquè l’associem amb un castellanisme. En l’àmbit de la sociolingüística, la ideologia lingüística fa que els parlants presentin certs comportaments davant la llengua. D’aquesta manera, la lleialtat lingüística és un tipus de comportament que fa que es prenguin accions per preservar la unitat i l’estructura de la llengua i es els parlants manifestin davant l’entrada d’elements aliens (Boix i Vila 1998: 163). Aquest és el cas de l’adjectiu tonto, que és percebut com un castellanisme. Així doncs, la ideologia lingüística explica el fet que paraules que tenen una llarga tradició a la llengua catalana, com és el cas de tonto, quedin restringides a usos informals del registre col·loquial i no siguin, de moment, incloses en la normativa. Per tant, no és recomanable l’ús de tonto en el registre formal (estàndard o literari), però sí que se’n pot fer ús, de manera restringida, en els registres no formals (oral espontani o escrit per ser dit). De moment, doncs, ens haurem de conformar amb aquesta solució. Jo crec que caldria replantejar-se la inclusió d’aquesta paraula al diccionari normatiu. Una professora del postgrau, Olga Fullana, considera que el temps potser li donarà la mateixa fortuna que al mot maco, que va es va introduir el diccionari normatiu el 1995. Esperem que sigui així perquè em resisteixo a escriure beneit o ximple si el que en realitat vull dir és tonto.

Blog de dubtes lingüístics en català

Sovint, quan escrivim, dubtem de si una expressió o paraula és correcta. Si el corrector del processador de textos de l’ordinador (segurament el de Microsoft Word, potser el de l’Open Office) diu que és allò és correcte, ho donem per bo. Sabem, però, que hi ha coses que no acaben de sonar bé, expressions o paraules que ens fan ballar el cap i, moltes vegades, el diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans no ens en diu res. No tenim una gramàtica oficial actualitzada per a qüestions de sintaxi que es pugui consultar i hi ha coses que no es troben fàcilment. Tenim llibres d’estil al nostre abast que ens recomanen una cosa o altra per a temes com les majúscules o el tipus de lletra, però sembla que no hi ha unanimitat pel que fa a algunes qüestions. El sentit comú i la coherència, doncs, són el més important.

Des d’aquí creiem que els dubtes lingüístics que es generen quan escrivim o parlem creen inseguretat i fan que el català es percebi com si fos una llengua difícil. Això, és clar, no contribueix a fer del català una llengua normal, fet que s’agreuja amb la interferència del castellà, especialment en contextos informals. Per tot això, aquest blog vol ser una eina de consulta per als dubtes lingüístics de tota mena. Aquest espai també vol ser un lloc per al debat sobre coses que se senten pel carrer o als mitjans de comunicació. Si penseu que el model de llengua de TV3 per als doblatges de pel·lícules sona postís o si voleu criticar el parlar d’alguns presentadors de RAC1, aquí també ho podem fer. Feu-nos arribar les vostres preguntes o comentaris i fem que el català evolucioni cap a on nosaltres, el conjunt de parlants, volem!