Eleccions i discordança

No és cap secret que la llengua parla per si mateixa i que cada vegada que enraonem deixem anar informació sobre nosaltres mateixos. Aquesta parcialitat del parlant, doncs, no només es percep pel que es diu sinó per com es diu. Això s’ha notat molt durant tots aquests dies previs a les eleccions al Parlament de Catalunya. Avui ens hem despertat amb la ressaca electoral i hem sentit l’eufòria de l’esquerra independentista, que celebra l’obtenció de 21 diputats. Oriol Junqueras ha dit: “qui més reforçat ha sortit hem estat els que més explícitament hem parlat d’independència“. També ha declarat que: “estem satisfets, ja que som el partit que hem crescut més“. Si us hi fixeu, aquestes frases no concorden des d’un punt de vista formal. Teòricament, la primera hauria de dir: “qui més reforçat ha sortit ha estat els que més explícitament…”. La segona frase diria, si concordés: “estem satisfets, ja que som el partit que ha crescut més”. Això que potser no ens plantegem quan parlem, la concordança entre subjecte (o atribut) i verb, de vegades pot portar alguna complicació, com veurem més avall. En el cas de les declaracions de Junqueras, aquesta discordança s’explica (i és possible) per la situació d’enunciació del parlant: inloure l’oient o incloure’s ell mateix fa que hi hagi discordança des del punt de vista formal. Evidentment, com que Esquerra ha guanyat tants de vots, és lògic que Junqueras s’inclogui en aquest grupSegurament si haguessin perdut, tot això s’hauria expressat d’una altra manera. Com quan juga el Barça i diem que “hem guanyat” o que “han perdut” segons el resultat del partit. Hi ha un tipus de discordança que és molt corrent. Es tracta del que es coneix amb el nom de concordança ad sensum. Per exemple, quan diem: “la majoria de persones han vingut a votar “, o bé: “la majoria de persones ha vingut a votar”. Com que ens basem en la interpretació d’aquest mot (majoria), la concordança se sol fer en plural. Tot i això, si ens basem en la forma del mot, també podem fer la concordança en singular. Per tant, totes dues opcions són bones. El cas que tothom coneix prou bé i que de moment no permet aquesta “opcionalitat” és el del verb haver-hi. S’ha dit i repetit tant que aquest verb no pot fer plural que es penalitza tothom que escrigui (i digui, segons quan i on): “Hi han molts votants que estan indecisos”. Doncs bé, ara resulta que, des de l’Institut d’Estudis Catalans, els que estan treballant en la nova gramàtica normativa s’estan replantejant aquesta qüestió. Jo que ja m’havia acostumat a fer hi ha en plural sense pensar! Sembla, però, que l’abast de hi han és tan gran que s’ha reconsiderat admetre’l. És natural, la concordança surt de manera espontània i de vegades ens compliquem massa la vida. Tota mesura que faci la llengua més flexible i que evolucioni amb el parlant serà benvinguda, així com ho serà tota acció política que faci que els ciutadans veiem la llum al final de tot aquest procés!

Olor a gas? Pudor de gas!

L’altre dia vaig anar a dinar a ca la meva àvia i em vaig fixar que a la caldera que té al safareig hi ha un adhesiu de Gas Natural en el qual s’informa del que cal fer si noteu olor a gas. És aquest: Ja fa temps que sento que la gent diu que això fa olor a alguna cosa o que allò olora bé. Són construccions traduïdes del castellà (olor a i huele a) que han penetrat a la llengua oral i que costa molt fer-les recular per utilitzar les genuïnes fer olor de o fer pudor de. El que em sorprèn, però, és que un adhesiu de Gas Natural (ara Gas Natural Fenosa) hagi estat imprès amb un error com aquest. Desconec el temps que fa que es va distribuir aquest adhesiu i és cert que en el seu web l’error apareix corregit. Tot i això, a mi em fa l’efecte que Gas Natural no té pas problemes econòmics per contractar lingüistes perquè els revisin tot allò que distribueixen en català. Senyors de Gas Natural, això fa pudor de socarrim… Una altra qüestió és si el gas fa olor o pudor. Jo diria que fa pudor, ja que relaciono la pudor de gas amb una fuita i, per tant, totes dues coses les veig negatives (la pudor i la fuita). El servei de consultes lingüístiques de la Direcció General de Política Lingüística, l’Optimot, explica molt bé aquesta qüestió en una fitxa, en la qual també es parla de l’expressió tenir gust de (i no tenir gust a) i es relaciona aquest tema amb la construcció de ratlles (i no a ratlles). En català, doncs, el verb olorar significa ‘aspirar aire amb el nas per sentir l’olor (d’una cosa)’. Per exemple: La Maria olora la colònia. Per tant, les coses no poden olorar sinó que ho fan les persones. Les coses, en canvi, sí que fan olor o pudor, i flaire de o fortor de… Mireu si en tenim de maneres de dir-ho!

Tonto

La paraula tonto la sentim en tota mena de situacions típiques del col·loquial. Malgrat això, no està admesa al diccionari normatiu (DIEC2). Això, però, no vol dir que fer-la servir sigui “incorrecte” i és per aquest motiu que la sentim a la televisió a sèries de ficció de producció pròpia encara que al darrere hi hagi un guió escrit: Segons el llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, es pot fer ús d’aquesta paraula per afavorir la versemblança a sèries de ficció. Això evidencia que la majoria dels parlants no diem ni beneit ni ximple, sinó que diem tonto. La qüestió és que no acabo d’entendre perquè mai no s’ha admès al diccionari. Bé, de fet, hi ha una explicació per la qual encara no hi té cabuda, però crec que a la llarga se li haurà de fer un lloc pel mateix motiu que ara explicaré. Fa unes setmanes vaig parlar d’aquesta qüestió a la classe del postgrau de correcció de textos orals i escrits a la Universitat de Girona. El mot tonto s’ha identificat tradicionalment amb un castellanisme perquè acaba en –o. El diccionari Català-Valencià-Balear (Alcover-Moll), per exemple, el recull com a barbarisme procedent del castellà que probablement té una formació expressiva que indica la condició d’estupidesa per mitjà de la repetició de sons pròpia del qui no sap parlar bé. Amb tot i això, segons el mateix diccionari, aquesta paraula està documentada a Perpinyà l’any 1625, territori de parla catalana en aquell moment. El Corpus Informatitzat de la Llengua Catalana (CTILC) dóna 719 ocurrències del mot tonto en obres d’entre els segle xix i xx. El Diccionari descriptiu de la llengua catalana (DDLC) recull tonto i els seus derivats en textos antics i no tan antics. Aquest diccionari mostra, a més, com escriptors amb ‘do de llengua’, com ara Sagarra o Puig i Ferreter, utilitzen tonto en literatura. Per tant, també apareix en contextos formals d’obres d’abans i després de la codificació fabriana. A l’actualitat, també trobem casos de l’ús de tonto a la literatura catalana. Un exemple de l’ús de tonto es troba a la traducció de la novel·la de Paul Auster, Brooklyn Follies (2005), a càrrec d’Albert Nolla (Bogeries de Brooklyn, 2010). En aquest cas, es tracta de la mateixa paraula flexionada en femení (tonta). Això podria fer pensar que aquesta traducció es caracteritza per una forta presència de llenguatge d’argot o que el traductor fa servir una llengua estripada, però la traducció de Nolla no presenta aquests trets, sinó que el català que utilitza és ben genuí. Què passa doncs amb l’adjectiu tonto si el trobem a tot arreu? Per què no és normatiu? En general, les formes del masculí no solen presentar cap afix en català (ex., prim). El castellà, en canvi, sol presentar l’afix -o. Tanmateix també hi ha altres alternances possibles, encara que hagin estat molt contorvertides: borratxo / borratxa,  fondo / fonda, genyo /genya, etc. Etimològicament, Coromines diu que és un mot que no ve del llatí, que està compartit amb el castellà, el portuguès, l’italià o el romanès, i que és d’aparició tardana en totes les llengües (segle xvi). El derivat entontir, que no té el castellà, compta amb l’aval de grans escriptors. Coromines considera que “no és gaire castís en català […] però és excessiu condemnar-lo en termes absoluts com a castellanisme”. L’adjectiu tonto, doncs, no ha fet fortuna perquè l’associem amb un castellanisme. En l’àmbit de la sociolingüística, la ideologia lingüística fa que els parlants presentin certs comportaments davant la llengua. D’aquesta manera, la lleialtat lingüística és un tipus de comportament que fa que es prenguin accions per preservar la unitat i l’estructura de la llengua i es els parlants manifestin davant l’entrada d’elements aliens (Boix i Vila 1998: 163). Aquest és el cas de l’adjectiu tonto, que és percebut com un castellanisme. Així doncs, la ideologia lingüística explica el fet que paraules que tenen una llarga tradició a la llengua catalana, com és el cas de tonto, quedin restringides a usos informals del registre col·loquial i no siguin, de moment, incloses en la normativa. Per tant, no és recomanable l’ús de tonto en el registre formal (estàndard o literari), però sí que se’n pot fer ús, de manera restringida, en els registres no formals (oral espontani o escrit per ser dit). De moment, doncs, ens haurem de conformar amb aquesta solució. Jo crec que caldria replantejar-se la inclusió d’aquesta paraula al diccionari normatiu. Una professora del postgrau, Olga Fullana, considera que el temps potser li donarà la mateixa fortuna que al mot maco, que va es va introduir el diccionari normatiu el 1995. Esperem que sigui així perquè em resisteixo a escriure beneit o ximple si el que en realitat vull dir és tonto.

Blog de dubtes lingüístics en català

Sovint, quan escrivim, dubtem de si una expressió o paraula és correcta. Si el corrector del processador de textos de l’ordinador (segurament el de Microsoft Word, potser el de l’Open Office) diu que és allò és correcte, ho donem per bo. Sabem, però, que hi ha coses que no acaben de sonar bé, expressions o paraules que ens fan ballar el cap i, moltes vegades, el diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans no ens en diu res. No tenim una gramàtica oficial actualitzada per a qüestions de sintaxi que es pugui consultar i hi ha coses que no es troben fàcilment. Tenim llibres d’estil al nostre abast que ens recomanen una cosa o altra per a temes com les majúscules o el tipus de lletra, però sembla que no hi ha unanimitat pel que fa a algunes qüestions. El sentit comú i la coherència, doncs, són el més important.

Des d’aquí creiem que els dubtes lingüístics que es generen quan escrivim o parlem creen inseguretat i fan que el català es percebi com si fos una llengua difícil. Això, és clar, no contribueix a fer del català una llengua normal, fet que s’agreuja amb la interferència del castellà, especialment en contextos informals. Per tot això, aquest blog vol ser una eina de consulta per als dubtes lingüístics de tota mena. Aquest espai també vol ser un lloc per al debat sobre coses que se senten pel carrer o als mitjans de comunicació. Si penseu que el model de llengua de TV3 per als doblatges de pel·lícules sona postís o si voleu criticar el parlar d’alguns presentadors de RAC1, aquí també ho podem fer. Feu-nos arribar les vostres preguntes o comentaris i fem que el català evolucioni cap a on nosaltres, el conjunt de parlants, volem!

Per, per a i per tal de que

Encetem aquest bloc amb un tema controvertit com és l’ús de per per a (i per tal de/que). La meva idea era començar amb una cosa una mica més lleugera, però un dels meus lingüistes catalans preferits, Albert Pla Nualart (algun dia parlarem d’ell), ha publicat avui al diari Ara un article sobre l’abús de per tal de/que. Diu que en els programes electorals n’ha trobat moltíssimes ocurrències: 73 al de CiU i al del PSC 48. Pla Nualart explica que el fet que ens basem en el castellà per diferenciar per i per a fa que es faci aquest paral·lelisme amb per tal de/que. Actualment hi ha un desgavell en la normativa pel que fa a l’ús d’aquestes preposicions, ja que Fabra havia proposat emprar per a quan el verb que el precedeix no expressa acció voluntària. Això comporta un problema perquè la tria no és intuïtiva, ja que a Catalunya no fem servir per a en la parla col·loquial. Fins i tot s’han arribat a fer llistes de verbs que són d’acció voluntària. Potser es veu clar que verbs com fer o vendre ho són, però n’hi ha d’altres són més problemàtics.

Crec que resulta pesat i poc funcional haver de pensar cada vegada que escrius si un verb és d’acció voluntària o no ho és. És per això que dos lingüistes, Coromines i Solà, van proposar abandonar la distinció per i per a davant d’infinitiu i mantenir-la només davant de noms (i en d’altres casos que ara no venen al cas). Aquesta és la norma que se segueix de forma majoritària a Catalunya. Consisteix en emprar per per introduir complements causals i per a per introduir complements finals.

Per exemple: Aquest joc és per a la Maria (finalitat) / Això ho ha fet per respecte (causa). D’aquesta manera, però, gairebé sempre ens trobem traduint la frase al castellà. Allò de si es tradueix per por en català és per, i si es tradueix per para en català és per a (amb matisos).

En el cas de per tal de/que, tal com diu Pla Nualart, moltes vegades és molt més natural escriure perquè o per:

Exemple 1: “Catalunya disposa del talent necessari per tal que les seleccions catalanes puguin competir a nivell internacional” (CiU)

Es podria simplificar d’aquest manera: “Catalunya disposa del talent necessari perquè les seleccions catalanes puguin competir a nivell internacional”

Exemple 2: “Catalunya necessita […] persones que […] han de ser competents per tal de ser capaces d’abordar la innovació” (PSC)

En aquest cas, es podria dir: “Catalunya necessita […] persones que […] han de ser competents per abordar la innovació”

Així doncs, moltes vegades és important saber simplificar. En el cas de per i per a, haurem d’esperar a veure què en diuen els que estan treballant en la gramàtica oficial de l’Institut d’Estudis Catalans. En el nostre dialecte (de Tortosa cap avall és una altra cosa) i en català col·loquial (i fins i tot en registres formals orals) ningú fa servir per a. En llengua escrita potser caldria estudiar la possibilitat de permetre l’ús de per davant de noms també quan s’introdueix un complement final, però també és veritat que així no es podria distingir un complement causal d’un de final. En el cas de per a davant d’infinitiu, de tota manera, em sembla que no és necessari. Potser es podrien autoritzar totes dues opcions indistintament, així tots els dialectes s’hi sentirien representats i s’afavoriria la unitat de la llengua.